IP31 La força del record és la capacitat d’estimar

Rafael Tormo i Cuenca (1963, Beneixida/l’Alcúdia. Vall Farta/Ribera Alta. País Valencià)

Viu —i sobreviu— com a productor cultural, editor, artista i comissari. Autodidacta, es forma en ple context de resistència dels anys setanta, on l’hiperrealisme, el punk, el speed, el LSD, els còmics, els ovnis, la multidisciplinarietat, l’independentisme i una persistent vocació de contradicció conformen la seua contra-geografia vital. Ni escola ni carrera: pràctica directa, lectura convulsiva, cultura popular i arrebato.

D’una idea a la paraula hi ha un trajecte incert. Entre pensaments i obres, el camí està marcat per la fredor de la matèria i el xoc amb un món impertorbable. Aquesta tensió és inherent a l’ésser humà: en intentar donar forma a allò intangible, ens enfrontem a la paradoxa d’habitar el llenguatge i l’acció, tots dos sempre incomplets. L’art, com a espai de resistència, amplifica aquesta paradoxa. Rafael Tormo i Cuenca defineix la seua pràctica com un camp ple d’incerteses, on les contradiccions obrin camins.

Als anys vuitanta comença a generar friccions dins del món de l’art institucional. A ARCO (1983) realitza apropiacions de galeries retransmeses en directe des de La Barraca a Ràdio 3. Després vingueren incursions en la dansa contemporània (1996), accions teatrals (Festival Internacional de Teatre de Sueca), exposicions en museus internacionals, i la beca Pépinières Européennes pour Jeunes Artistes de la Comissió Europea. Participa en xarxes com Infraestructures Emergents i Arquitectures Col·lectives.

Habitar la paradoxa és assumir que el temps no és lineal, sinó multidireccional, i que els recorreguts entre temps i espais generen noves connexions. En la seua obra, l’espectador no és passiu, sinó un participant actiu en la reconfiguració de significats i narratives. El seu treball transita entre el poble i el món, entre l’art i la vida, entre el gest mínim i la ruptura simbòlica. Desconfia de la institucionalització de la dissidència i aposta per l’activació col·lectiva com a forma d’existència crítica.

La seua pràctica artística s’ha centrat en l’activació de processos comunitaris, participatius i col·laboratius sobre allò que assenyalem com a memòria, oblit, festa, allò polític de les pràctiques i la intervenció de l’espai públic. Ha coordinat projectes que ja han desaparegut, com Ànimes de Cànter (1997–1999), un col·lectiu nòmada de crítica cultural, o BANUSAÏDI, les Beques contra l’Amnèsia Col·lectiva (1999–2009), des d’on ha co-coordinat propostes de memòria local i intervencions artístiques.

Ha estat present en tallers i conferències en espais institucionals, alternatius i perifèrics. Amb el projecte PERIFERIES a la NAU de la UV de València ha impulsat trobades per a la reflexió i l’acció. Ha desenvolupat accions des de la mediació educativa amb LaBalsa13 i amb Gloria&Robert des del cos, i ha codirigit el festival d’acció poética a Terres de l’Ebre, BOUESIA, també comissariant l’exposició dels seus deu anys.

És editor del projecte editorial Això és com Tot, dedicat a la cultura popular postcontemporània. Projectes com LaBalsa13, Perifèries, Gloria&Robert o Això és com Tot reflecteixen un compromís amb la col·lectivitat, el cos i l’espai públic. En ells s’exploren constants com la cultura popular, la resistència i el joc. Des del festiu fins al crític, les seues propostes generen un ecosistema social on la festa, el joc i la improvisació són ferramentes per qüestionar les estructures dominants.

Implosió Impugnada (IP) és una plataforma on convergixen accions artístiques que qüestionen els límits d’allò que en diguem comú i la seua representació. IP17: Ceci n’est pas une place allibera espais i trànsits sotmesos, com al barri del Cabanyal. En IP15B, desenvolupada en el Manual d’emergència per a pràctiques escèniques, es confronten els nous paradigmes del real en territoris oblidats, mentre que IP9 recull experiències de resistència com la lluita de Salvem Catarroja per preservar la seua horta.

La cultura popular com a festa està present en IP25: Menjar a Carles Hac Mor, un ritual performatiu on l’humà es converteix en cosa i viceversa, qüestionant la representació i les memòries identitàries. En IP21: Èxode Ultralocal, una carrossa festiva es transforma en un espai de resistència crítica, confrontant les dinàmiques del poder i l’exaltació local.

Ha format part dels col·lectius Ànimes de Cànter, Banusaïdi, Topografies Perifèriques, Habitàre i AVAN. Actualment dirigeix AVAN – Espais Rurals d’Investigació Contemporània, un projecte amb la Universitat Jaume I de Castelló on es desenvolupen pràctiques contra-geogràfiques, simbiosis entre espècies, pedagogies del territori i relacions desjerarquitzades amb el coneixement local i dels marges que no són marginals. És també director d’HABITARE, Centre d’Investigació i Interpretació sobre les formes d’habitar contemporani. Ha estat coordinador general d’AVVAC durant vuit anys i actualment coordina un projecte ERASMUS entre Portugal, Itàlia i Beneixida.

El seu enfocament es defineix per la interdisciplinarietat i la indisciplinareitat. “Intente no acostar-me a l’art només com un espai alliberador i residual per poder entrar i eixir de l’espectacle”, diu. El seu horitzó? Allò que, malgrat tot, encara és vida, perplexitat.

Facebook
Twitter

descarrega el cv complet