Les implosions impugnades poden entendre’s com esdeveniments o dispositius que desmunten —des de dins— les estructures normatives de sentit, visibilitat o valor que sostenen l’ordre cultural, institucional o simbòlic. No es tracta d’una explosió externa ni d’una ruptura frontal, sinó d’una dinàmica centrípeta que concentra tensions internes fins a fer col·lapsar, implosionar, les formes hegemòniques de representació, discurs o relació. Aquestes implosions no són neutres: són impugnades, és a dir, s’hi insereix una voluntat crítica i una posició ètica que no només qüestiona sinó que sosté el conflicte com a pràctica activa.
Des d’una perspectiva sociorelacional, aquestes implosions es produeixen en el mateix teixit del comú, al cor dels intercanvis i els afectes. No emergeixen com una excepció a la vida quotidiana, sinó com una intensificació de les seves contradiccions, com una fricció fecunda entre allò que es dóna per suposat i allò que s’ha marginat, ocultat o silenci. Així, les pràctiques artístiques que operen sota aquest paradigma no busquen només mostrar, sinó més aviat exposar-se —a la vulnerabilitat, a la discontinuïtat, a l’inacabament. L’art deixa de ser una forma de representació per esdevenir una forma de presència inestable, en constant tensió entre desaparèixer i tornar-se imprescindible.
En aquest context, l’experiència radical no és una exaltació del trencament per se, sinó una aposta per sostenir espais de resistència no espectacular, de persistència afectiva i crítica. És radical perquè va a l’arrel, però no per consolidar una nova totalitat, sinó per desfer-la, per mantenir-la oberta, en disputa. És des d’aquesta fragilitat escollida que l’art manté encara una força: la capacitat d’obrir escletxes de pensament, de generar complicitats insospitades, de sostenir les contradiccions sense clausurar-les en formes domèstiques o assimilables.
Així, les implosions impugnades inscriuen l’art en una ecologia política de la relació, on el gest, la paraula o el silenci poden ser actes de confrontació poètica. En lloc d’afirmar la centralitat de l’art, aquestes pràctiques opten per habitar-ne el marge, la perifèria, la fissura: espais des d’on es pot tornar a pensar el sentit de fer art quan el món ja no garanteix cap promesa de redempció.